Especial PRIMAVERA SOUND a Gent Normal (diversos autors) – CRÒNICA

PRIMAVERA SOUND 2014: LES CRÒNIQUES DE DIJOUS (I DIMECRES)

Els redactors musicals de “Gent Normal” ens hem vist molt poc aquest any al Primavera Sound. No perquè ens portem a matar (que també!), sinó perquè la oferta del festival és molt basta, i, com diuen carrinclonament al futbol, cada uno de nosotros lleva a un seleccionador dentro. La part bona de tot això és que tenim un fotimer de concerts diferents sobre els quals escriure les nostres lloances, queixes, sorpreses, decepcions i demés expressions menys ‘analítico’ que ‘emocionals’. Com sempre, ho hem repartit per dies, i a la present entrega, dedicada al que vàrem poder veure dijous (i dimecres), hi trobareu des de Me and the Bees fins a Bo Ningen, passant per Colin Stetson, laSun Ra Arkestra, i The Ex, entre altres.

Beach Beach21.30 h, La [2] (DIMECRES)
Un encert, poder escoltar el trio de bandes de La Castanya que trauran disc aquest 2014 com a prèvia als esgotadors i incòmodes viatges al Fòrum: Aries, Beach Beach i Me and the Bees. De tots ells, a qui venia menys de cara la seva actuació de dimecres era als illencs, que bregaven amb un públic habitual i només amb una cançó del nou disc ensenyada al món, “Just Like Before”. Malgrat aquests condicionants, els mallorquins segueixen en un envejable estat de gràcia, ja consolidats com a quartet estable, defensant el seu primer i excel·lent disc i rodats de tocar en les darreres dates, primer a Anglaterra i després al festival Primera Persona, on van acompanyar Gerard Love dels Teenage Fanclub. Enèrgics, demolidors i amb una essència cada vegada més pop que embolcalla les noves cançons, els Beach Beach s’han col·locat per mèrit propi com a grup-amb-disc-més-esperat ara mateix al país. A La 2 de l’Apolo van sonar un bon grapat de temes nous, que no es van difuminar amb els seus èxits habituals, al contrari, van sonar musculosos, amb certa flaire vuitantera i més harmònics que mai. Això promet.
Jordi Garrigós

Me and the Bees22.30 h, La [2] (DIMECRES)
El concert del Primavera Sound no era un bolo qualsevol per a Me and the Bees, era la primera presentació oficial a la ciutat del nou i inspiradíssim disc Mundo Fatal (La Castanya, 14). Malgrat ser una d’aquelles grans ocasions, les Bees ni van recular ni van anar a assegurar, al contrari, van tocar totes les noves cançons quasi seguides, encara que només fes un parell de dies que el disc era al carrer. Normal després de quatre anys sense publicar nou material. Cançons com “Like we were young”, “Silver Cross” o “Two Steps” van sonar compactes i rodones, i és que el nou disc de la banda està farcit d’himnes pop que tomben a la petita de l’Apolo i qualsevol escenari que els posin al davant. Col·laboracions com la Inés de La Célula Durmiente a la magnífica “Blue” (incomprensiblement no escollida com a senzill del grup) o el retorn per uns instants de l’Eli Molina (ex Bees, ara a Fighter Pillow) per tocar “Hugo” i cançons antigues van donar emotivitat a un concert que ja va sortir rodó per si mateix.
Jordi Garrigós

Colin Stetson –foto de sota–16.00 h, Auditori
Cap altre grup tocant a la seva hora (de fet, ni tan sols l’entrada al recinte del Fòrum estava oberta), primer concert de la primera de les jornades centrals del festival (és a dir, amb la gent que ja estava per la zona morint-se de ganes de començar a veure bolos)… les condicions eren idònies perquè un saxofonista experimental (ja sigui amb el baríton o el tenor) com Colin Stetson fos acollit amb bona presència de públic a l’Auditori, i així va ser. Tema a part és que bastantes d’aquestes persones anessin desfilant cap als escenaris a l’aire lliure passada la meitat de l’actuació del músic canadenc, ja no només per la proposta en si, sinó també perquè Stetson va redundar bastant en els efectes que feia amb el seu instrument (aquest cop, per exemple, no va realitzar el sorprenent joc amb broquet sol que li vam veure quan va telonejar Godspeed You! Black Emperor el gener del 2012 –que no la visita del novembre d’aquell mateix any– a Apolo), tot i que les bases electròniques en què es recolzava anessin variant. Això sí, els llargs i hipnòtics desenvolupaments amb què va obrir i tancar el seu concert varen ser per treure’s el barret.
Arnau Espinach

Lost Fills17.45 h, Sony Club
Aconseguir prou aire al metro com per arribar viu al Fòrum. Aconseguir passar prou ràpid per la rampa d’accés sense fer-se endarrere. Aconseguir passar el control d’accés essent sobat pels de seguretat. Aconseguir passar el torn del recinte. I ja quan a un no li queden forces per patir més abusos sensorials, Lost Fills. O com ells es van anomenar, Els Amics de les Arts amb el seu grup paral·lel. Ja em sento com a casa. En Joan i en Pep Toni es marquen el millor concert que he vist fins a la data, aconsegueixen fer brillar tota la màgia dels seus discos, sonen imparables, esbojarrats, sorollosos i amb una melodia addictiva. És el meu primer concert al Fòrum i em penso que ja he vist el millor concert del Primavera.
Lluís Huedo

Real Estate18.40 h, Heineken
Obrint l’escenari Heineken, aquell de tan lluny, i tan d’hora, amb el sol de cara, no semblava evident que hi hauria tant de públic, però els cinc de Nova Jersey van reunir força gent sobre la planícia de la part oest del Fòrum. Real Estate són els nois més simpàtics de la classe, aquells que estan secretament enamorats de la seva amiga i que tenen un grapat de bromes internes molt nerds. Martin Courtney et desfà amb la veu i els moviments de colom que fa seguint el ritme de la guitarra, Matt Mondanile fa com que no s’assabenta de res i filigraneja amb els dits, el baixista… tot i els problemes tècnics que va tenir– és el bromista de la banda, el bateria anava en pijama i el teclista, pobre, tothom l’ignora. Venien a presentar Atlas, però ens esperàvem que toquessin algun dels hits antics (“Beach Comber”, per exemple) i no ho van fer, de manera que aquest va ser un concert que va començar alegrement i que va acabar per fer caure la llagrimeta a més d’un, calant la tristor i malenconia de les cançons ben endins, ja des del tercer tema, “Talking Backwards”.
Glòria Guirao

primaveradijous2 photo primaveradijous2_zpsb73548f5.jpg

Girl Band19.25 h, Vice
Els va faltar mala bava (també s’ha de dir que feia escassament hora i quart estaven acabant de tocar a l’escenari Hidden Stage), i al seu frontman se li va fer gran l’escenari, però, renoi, ¡és que encara no han acabat ni els estudis preuniversitaris! Per ara, aquest quartet de Dublin demostra tenir bon gust (el seu so passa olímpicament del post-punk més melòdic i entra de ple dins la vessant seca, eminentment rítmica, i força sorollosa del gènere), capacitat de sonar tensos (i mantenir el pols), la poca vergonya de tocar collonades (“The cha cha cha”, de 25 segons de duració), i fins i tot un hit en potència dins el seu repertori (“Lawman”, de llarg la cançó més celebrada pel públic), aspectes que sumats tots els converteixen en tota una promesa rockera a seguir de ben a prop. Però que els donin ara mateix els entrecots que es foten els pivots de la NBA.
Arnau Espinach

The Ex19.30 h, ATP
The Ex no són un grup convencional, la seva proposta va més enllà d’allò que usualment trobem a un concert de rock normal. Tant dimecres a la sala BARTS com dijous a l’escenari ATP, els holandesos ens van donar una lliçó de post-punk, d’aprenentatges fugazians, d’actitud confrontativa. Les seves experiències a l’Àfrica i el seu esperit explorador els porta (i a nosaltres amb ells) a un estat d’intensitat on la repetició i l’actitud ho són tot. Assistir a les sacsejades d’Andy Moor amb la seva inseparable guitarra barítona, o a l’original interpretació de la rítmica africana a mans de la bateria Katerina Bornefeld, és tot un espectacle auditiu i visual. The Ex són culs inquiets, literalment i metafòricament, una banda que dóna un altre sentit al concepte punk.
Daniel González

Sun Ra Arkestra20.45 h, Auditori
El Primavera Sound té aquestes coses, de la mateixa manera que no falta la next big thing de Pitchfork, tampoc ens deixen orfes de clàssics inapel·lables. I la presència de la Sun Ra Arkestra engrosseix la nòmina de grans noms del segon grup. Amb un nonagenari Marshall Allen com a cap d’operacions, la gran banda que va tocar el cel durant la segona meitat del segle passat va envair l’Auditori del Fòrum des de l’escenari i també a fora (no van escatimar en excursions fora del taulat). La música de l’Arkestra és com una enfiladissa de free jazz on el caos més absolut està en realitat sota control. Per moments semblava una gran baralla musical on tots els implicats deixaven de barallar-se simultàniament no se sap bé com. Excel·lents músics (segurament dels millors que han passat pel festival), amb una entranyable entrega, per a la qual l’edat no és pas impediment.
Daniel González

Neutral Milk Hotel21:40h, ATP
Les tornades a l’escenari. Exercicis de nostàlgia forçada o regal per als seguidors de nova fornada? Tinc els meus dubtes que tot això serveixi d’alguna cosa. El context en el que s’havia de veure a Neutral Milk Hotel era totalment diferent a l’actual, i trobar-te’ls ara no sé si té gaire sentit. No ho considero un error del festival i sí, en tot cas, del grup. El cas és que l’actuació d’en Mangum i companyia va ser força deslluïda, sense força, sense empatia i, sobretot, sense cap tipus d’emotivitat. Fa tres edicions vaig sortir de l’Auditori quasi amb llàgrimes als ulls, atabalat i desbordat per l’actuació d’en Jeff Mangum al festival. Uns anys després, i sobretot després de veure el seu concert a l’ATP en aquest Primavera Sound, penso que tant de bo m’hagués pogut quedar amb aquell preciós record tota la vida. El que van fer en aquesta edició no tenia cap sentit o com a mínim jo no vaig saber trobar-li. El cas és que van aconseguir que em quedés gelat escoltant “In the aeroplane over the sea”, “Two headed boy” o “Holland1945”. I al Fòrum aquest any no hi feia tanta fred.
Jordi Garrigós

Bo Ningen –foto de sota–00.20 h, Vice
Boca oberta. Per què estan fent això? Però si abans molaven! Encara no he pogut escoltar el seu darrer disc, però sí que n’he llegit alguna crítica en diagonal. Sabia que eren “més accessibles” però no tant. Han perdut tota la gràcia, ara són un grup més. Un bon grup, potser fins i tot un molt bon grup, però ja no tenen aquella màgia que els feia especials. No puc ni acabar-los de veure. No puc seguir veient això.
Lluís Huedo

 photo primaveradijous3_zps623994cd.jpg

Fotografies: Primavera Sound (Dani Cantó) / Koult (Pablo Luna Chao) / CMJ (Adela Loconte) 

PRIMAVERA SOUND 2014: LES CRÒNIQUES DE DIVENDRES

Potser ens estem fent grans, a Gent Normal, tenint en compte que divendres les neurones van donar menys de si a la redacció, respecte a dijous, a l’hora d’escriure unes línies sobre les actuacions que van tenir lloc al Fòrum. O potser va ser cosa del fred, semblant aquell dia als registres siberians del Primavera Sound anterior per culpa d’un ruixat de mitja tarda que va refrescar l’ambient més del compte. Per contra, avui estem davant una selecta llista de concerts (Loop, Dr John, Body/Head…), ja que aquests ens van semblar collonuts, o el següent.

Loop19.00 h, ATP
A aquestes altures no caldria repetir que l’escenari ATP, estigui on estigui, és sempre el que té el millor so. Els reformats Loop, o el Pseudo-Paul Weller & els Expresidiaris si voleu, van fer un dels concerts del festival, un d’aquells directes que miraries a la tele i pensaries “com molaria haver estat entre el públic”. I dic això de la tele perquè Loop no interactuen amb el públic, ells toquen com en una peixera, fins i tot d’esquenes al públic, mirant-se entre ells, encaixant nota amb nota, portant la cançó d’un lloc a un altre i girant sobre si mateixa, atrapant-te i només deixant-te anar al final. Estic en contra de pensar que a un concert de rock progressiu s’hi ha d’anar predisposat: l’amic a qui vaig enredar perquè m’acompanyés va entrar fent ganyotes i va sortir amb els ulls en blanc, m’ho prenc com a triomf personal.
Glòria Guirao

Dr. John and The Nite Trippers20.40 h, Ray Ban
Doncs sí, el vell doctor està gaudint d’una (altra) vida extra, aquest cop gràcies a la seva associació amb Dan Auerbach. El cantant/guitarrista de The Black Keys ha produït l’últim disc del doctor, Locked Down (2012), guanyador d’un Grammy a millor disc de Blues, on els nous rockers donen les gràcies a l’avi Rebennac pels seus ensenyaments (patents a tota la discografia de The Black Keys). Lluny queden els excessos d’anys enrere, ara un Dr. John de 73 anys acompanyat per una banda fantàstica, se centra en les (grans) cançons, totes amarades pels diferents sons d’arrels dels Estats Units, particularment de la seva Nova Orleans natal. Així cançons noves com “Revolution”, el hit que coneixen els que acaben de pujar al vaixell, comparteix protagonisme amb velles fites com ara “Such a Night” o la inapel·lable “Right Place Wrong Time”. Una hora de bona música on el regust clàssic del Blues, l’R&B i el so d’arrels de Nova Orleans van reivindicar la seva rellevància històrica. Fins i tot el gastat numeret de les presentacions i els solos va semblar a lloc, tot i el context de modernor imperant al festival. Gran vetllada, sí.
Daniel González

Body/Head -foto de sota-20.45 h, Auditori
Des de l’entrada en escena de Kim Gordon i Bill Nace amb una cançó rap absolutament fora de context ja es veia a venir que el concert de Body/Head seria un clatellot per a qui esperés una actuació d’ortodòxia noise-rockera. El d’aquest parell va ser penjar-se les guitarres, i donar inici a 35 viscerals, intensos i ben mesurats minuts de sorollisme guitarrer i experimental, jugant amb les variacions d’intensitat decibèlica mentre l’exSonic Youth s’esgargamellava fins a perdre literalment l’alè (si alguna cosa se li pot retreure a Gordon és que potser l’edat ja no dóna per a bolos tan necessàriament enèrgics). La fugida del personal reunit va ser espectacular (d’un Auditori quasi ple es va quedar mitja entrada, o menys), però encara va ser més al·lucinant que un grupet de noies s’apropés a l’escenari a demanar a un dels vigilants el setlist (¿?) del concert.
Arnau Espinach

primaveraDivendres2 photo primaveraDivendres2_zps615fb8f6.jpg

Slint -foto de sota-23.55 h, ATP
Vaig dir que el de Real Estate va ser un concert de llagrimeta? El de Slint va ser el concert de plorar desconsoladament, de sanglotar fort, un set in crescendo, amb uns silencis calculadíssims entre cançó i cançó, amb una llum blava i tènue a l’escenari i uns focus imposants il·luminant el públic… Era un concert quasi ritual en el qual un havia d’intentar concentrar-se, captar cada una de les paraules de Brian McMahan, cada una de les notes que tocaven els músics i cada una de les vibracions que desprenia la gent del voltant. Com no podia ser de cap altra manera, la litúrgia de l’spoken word guitarrer de Slint havia d’acabar a crits, a crits que deien “I miss you” i que ens van deixar a tots com si ens acabés de passar un camió per sobre.
Glòria Guirao

Darkside01.00 h, Ray Ban
Les propostes mil·limetrades poden sonar vives. No ho van aconseguir al dia següent a l’Auditori uns Kronos Quartet tan impecables com encotillats per les seves partitures, però sí a la matinada de divendres el duo format per Nicolas Jaar i Dave Harrington, que sabien com aniria el seu concert de pe a pa abans de començar, però tot i així van aconseguir donar-li ànima i seduir-nos. Tecno fosc, nocturn, i de regust còsmic per analògic, en directe el vessant ballable guanya el detallista (com ja passa amb el projecte en solitari de Jaar), però ho fa amb tanta classe i subtilesa que no desllueix les cançons (el “martell” rítmic era imponent alhora que lleuger, i els visuals minimalistes i efectius: un joc de llums amb un mirall que provocava un trompe l’oeil amb forma de canó lumínic), i la fermesa general d’una actuació que va progressar pacientment en intensitat va fer la resta. Bon gust, li diuen.
Arnau Espinach

!!! -foto encapçalament-02.00 h, Heineken
El grup de les tres exclamacions (Chk Chk Chk per als amics) no falla. Tres pesos pesats han abandonat pel camí, han perdut dos bateries en fatals accidents, però encara són aquí, mantenint la maquinària prou ben greixada. Els fans de tota la vida sabem que ja no són el que eren, el període 04-07 va ser irrepetible, funcionant com un exèrcit de devots de la causa Disco, la sexualitat Funk i l’actitud Punk. Tot i així s’han sabut adaptar als canvis donant un gir cap a sons més dance, més sintètics, amb una única guitarra, la de Mario Andreoni (excel·lent guitarrista amb un toc de canell exquisit). Nic Offer, líder incombustible és una mescla de James Brown, Mick Jagger i Michael Jackson, el seu sol carisma justifica la nostra presència. Potser tant de moviment repercuteix en una part vocal descurada, però quan sona una bestialitat com “Me and Giulianni down by the schoolyard” t’oblides d’això. De fet t’oblides de tot, i només et queda capbussar-te dins una espiral Punk-Funk on Liquid Liquid, ESG, The Clash, Konk i Gang Of Four conviuen en perfecta harmonia. Offer va recordar la bacanal viscuda al seu debut barceloní 10 anys enrere, quan el festival es feia al Poble Espanyol. Una dècada després continuen fent rodar la bola de miralls. Llarga vida als putos Chk Chk Chk!!!
Daniel González

 photo primaveradivendres3_zps18571353.jpg

Fotografies: Primavera Sound 2014 (Èric Pamies) / Primavera Sound (Èric Pamies) / CMJ (Adela Loconte) 

PRIMAVERA SOUND 2014: LES CRÒNIQUES DE DISSABTE (I DIUMENGE)

Potser per allò de cremar les naus la darrera jornada (jornada forta, que diumenge, com veurem un exemple al final de l’article, també hi va haver concerts importants), tenim un munt de cròniques sobre les actuacions del dissabte, i, detall encara més revelador, un bon grapat d’elles a hores golfes! Sí, vam tancar el Fòrum després de passar-ho de faula amb artistes com Juventud Juché, Connan Mockasin, Seun Kuti & Egypt 80, o Nine Inch Nails, entre altres.

Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernández Miró –foto encapçalament–16.00 h, Auditori

D’aquest Primavera Sound em quedaran gravats tres moments: el viatge-concert de Grouper, de principi a fi; la irrupció i estada a l’escenari de Teho Teardo & Blixa Bargeld de la filla d’uns quatre anys del segon; i l’emocionant interpretació que Sílvia Pérez Cruz va realitzar de l’”Hymne à l’amour” d’Edith Piaf, que va omplir la immensitat de l’Auditori bàsicament amb la seva veu (de fons hi havia els subtils i ben posats espasmes de guitarra d’en Raül Fernández Miró). Superats (potser una mica massa, però és lògic, perquè no eren una proposta evident del festival) pel quasi ple que van registrar, els nervis no van fer acte de presència i sí que ho van fer les taules i la profunditat emotiva durant una actuació on la nostra parella protagonista va tirar de pocs temes propis i molt cançoner aliè (“Mercè”, de Maria del Mar Bonet, va ser una de les peces més punyents, alimentada pel detall que en ple silenci es va sentir la veu d’un nadó i Pérez Cruz va intuir la seva ubicació sense deixar de cantar, i també va destacar la col·laboració de Lluís Llach amb Pere Quart “Corrandes de l’exili”), per tancar el seu excel·lent recital amb una versió sobre una versió del “Pequeño vals vienés” cohenià-morentià, que va esdevenir tot un terrabastall vocal. Si els guiris no van venir a veure-ho, ells s’ho perden, perquè no tenen més Sílvies als seus països.
Arnau Espinach

Jupiter Lion17.00 h, Ray-Ban
La primera hora al Fòrum és la de la pluja. És minsa però no amaga amb xàfecs. Som pocs, els que ens hem atrevit a desplaçar-nos fins al PS. Jupiter Lion tenen un escenari gran, massa gran, massa plujos i amb massa llum, però a poc a poc, quan et deixes emportar pel seu kraut i t’endinses en els seus sons, desapareix tot i balles, paraigua en mà, fins on et portin. Els valencians fan anar omplint l’esplanada, van sumant enters, hi ha guiris que somriuen, desperten cops de cap i els aplaudiments a cada silenci són notoris. Una altra hora, un altre dia, un altre moment. Penso que això mateix d’aquí a 8 o 9 hores s’emportaria el públic i la crítica de carrer, però és ara i aquí, i els que hi som els gaudim.
Lluís Huedo

Univers17.40 h, Pitchfork
Segur que intimida tocar en un escenari gran com el Pitchfork, acostumats a fer concerts en sales petites on s’esquitxen de la suor del públic, però Univers van saber gestionar els nervis prou bé durant gairebé tot el seu set. Tot i que plovia al principi, va haver-hi prou gent que va arribar d’hora al Fòrum per veure’ls i també van enganxar bona part del públic estranger que estava veient La Sera a l’escenari del costat. Amb un setlistbasat en cançons del seu primer llarg, L’Estat Natural, i els hits dels seus anteriors EPs,La Pedregada i Cavall Daurat, van saber portar el públic per on volien, i van crear alguns moments d’èpica emborronada de puny aixecat força emotius. No, l’escenari no els va quedar gran.
Glòria Guirao

Juventud Juché20.00 h, Sony Club
Fa mesos que sento a parlar d’aquests madrilenys. Han tocat a Barcelona i no els he pogut veure, tenen bandcamp i no l’he escoltat, i aquest Primavera, amb tan poc fluorescent gastat, em resulta idoni per regalar-los el meu goig. Quin encert. Segurament el concert anterior a Barcelona hauria estat molt bé, però aquí hi ha una condició que en resulta crucial: hi ha molts madrilenys que se’ls coneixen de memòria i creen un concert com si estiguessin jugant a casa. Ells es deixen abraçar i exploten. A mig camí entre Betunizer i els primeríssims The Rapture, són, o haurien de ser, la sensació del moment.
Lluís Huedo

Connan Mockasin –foto de sota–22.05 h, Vice
A la prèvia ja vam dir que Connan Mockasin era un divo i al concert (i en la seva aparició, unes hores després, a l’escenari amb Blood Orange) vam poder comprovar que sí, que ho és. Dir això no és pas pejoratiu, però pot costar d’entendre si un no està familiaritzat amb la seva manera de fer. El concert de Connan Mockasin va ser elegantíssim, semblava calculat per mantenir l’atenció des de la primera nota i sostenir l’emoció fins al final, i fer-nos esperar un clímax que semblava no arribar, i aquesta és la gràcia. He sentit dir que va ser avorrit o que es va passar d’excèntric. Bé, jo no ho crec, però ja he dit que potser un ha de conèixer més que Forever Dolphin Love per gaudir d’un concert com aquest.
Glòria Guirao

PrimaveraDissabte1 photo primaveraDissabte1_zps117c1e6a.jpg

Seun Kuti & Egypt 8023.55 h, Ray Ban
Potser perquè sabien que només disposaven de 50 minuts, Seun Kuti & Egypt 80 van anar per feina des del segon zero de l’actuació, i van desenvolupar un afrobeatpredominantment intens i febril que no perdia el ritme ni quan la banda abaixava la intensitat. El fill de Fela, però, va tenir temps per reivindicar el Dret a Decidir català tot relacionant-lo amb la història del molts països africans (la seva proclama va ser una mica més elaborada que el ”libertad para Catalunya” de Julian Cope i el doble “in, in de, in de pen dèn ci a!” de Prurient), i de marcar-se uns quants balls amb saxo i sense (i acompanyat per dues coristes/ballarines amb biquinis aborígens). Llàstima que els obliguessin a parar quan l’assumpte havia començat a bullir, perquè, d’haver disposat del doble de temps (on són les dues hores i mitja de què van gaudir The Cure al 2012 quan hi ha grups que les necessiten de veritat?), la festa d’aquest tros de banda no hagués deixat sensació de coitus interruptus.
Arnau Espinach

Nine Inch Nails –foto de sota–00.30 h, Sony
Trent Reznor és un gran productor i un gran empresari. Des de fa uns anys també és home casat i pare. Un home de bé. Però quan passats uns minuts de la mitjanit de dissabte va sortir a menjar-s’ho tot a l’esplanada de l’escenari Sony, es va transformar en un maleït mascle musculat, amb cara de pocs amics. Un malaltís cyborg. La fi del món és un estat a la deriva on ell hi estaria ben a gust. Tot arrufant les celles, invocant l’apocalipsi, Reznor i els seus tres acompanyants van deixar anar una tempesta d’un rock que regalima testosterona. Sempre en tensió masculina, NIN van oferir un concertàs on van cabre totes les èpoques i estils per on han passat en el seu quart de segle de carrera. Electrònica que sonava a metall líquid (“Me, I’m Not”), balades desassossegants (“The day the world went away”), punk industrial (“March of the Pigs”), dobles bombos agressius (“Gave Up”). Un show mil·limetrat amb un so espectacular (el millor del festival) i un desplegament de llums fet a mida. Vam sortir d’allà impressionats, tot i veure el futur molt més negre que hora i mitja abans.
Daniel González

Black Lips03.00 h, Pitchfork
Black Lips són aquell grup que alguns miren per sobre l’espatlla, com dient que fan una música fàcil però munten uns shows divertits, i que d’altres adoren perquè no és tan fàcil fer el que ells fan. Jo sóc dels últims, sóc molt fan de Black Lips i no només per ferpogo als concerts o per veure’ls escopir, també m’agraden els seus discos. Segur que no sóc l’única, perquè a les tres de la matinada hi havia força gent congregada davant l’escenari i, tan bon punt ells el van trepitjar, va començar a agitar-se la cosa amb cerveses volant i tota la pesca. Tot i que va ser un concert divertit i que va oferir tot el que prometia, em va decebre una mica que tiressin només de “grandes éxitos” (“Katrina”, “Dirty Hands”, “Bad Kids”) i que no toquessin més el darrer disc, del qual només van tocar dues cançons, i no precisament les millors, només les més ballables. Potser és perquè era un festival i perquè era tard, o potser ja faran una gira de presentació, ja ho sabrem. Igualment, l’amic a qui vaig enredar perquè vingués amb mi (el mateix del concert de Loop), que és un dels no-fans de Black Lips, va acabar en el pogo amb en Valero Sanmartí, i això m’ho prenc una altra vegada com un triomf personal.
Glòria Guirao

Cut Copy03.30 h, ATP
A aquelles hores de la matinada, la banda de Dan Whitford ho tenia tot a favor per oferir un gran show. No va poder ser. Tant ells com els anglesos Foals minuts abans van semblar de joguina després de l’exhibició de NIN. En disc, el dance-pop dels de Melbourne funciona, tenen hits, però en directe queden diluïts en un terreny que ni és rock ni és dance. Va faltar so i va sobrar escenari. El que no els va faltar és empenta, és veritat. Per moments (“So Haunted”) van tenir certa electricitat. A més van rebre una gran assistència de públic, i força bona resposta d’aquest (amb “Hearts On Fire” ningú mai els falla). Les intencions eren bones, plantar una multitudinària rave colorista amb projeccions molt ben triades, però venien a defensar un disc (Free your mind) molt fluixet, de manera que sí, però no.
Daniel González

Angel Olsen23.00 h, BARTS (DIUMENGE)
Diumenge. Ressaca de tot. Horari completament girat. Al Barts?! Sacrifiques Vàlius per tenir-hi lloc. El que calgui: toca Angel Olsen, ara amb banda, presentant el seu segon disc, Burn your Fire For No Witness. Comencen puntuals i desenfunden les guitarres amb l’energia continguda pròpia del nou disc. “Are you lonely too? Hi-Five, SO AM I”, ironia sobre la soledat a braç alçat, i ja te n’has oblidat del neguit que et creaven els gegants nòrdics que t’envolten. Rock i tocs grunge però sense deixar de banda l’arrel folk, tal com demostren amb “Iota” i “Miranda”. Malgrat que ho fan tots de collons, amb gust i control sobre els silencis i la intensitat, qui hipnotitza el públic és ella i ho sap. Ho sap, i ens ho dóna. En comptes de fer bisos, la banda marxa i es queda sola a l’escenari –”empieza lo bueno”, diu algú. Guitarra i veu. Una veu com acabada de llevar de la migdiada que es transforma en falset country i quan menys t’ho esperes es trenca amb un ofec que t’estreny les entranyes; una veu que quan canta “I heard my mother thinking me right back into my birth” et fa pensar que és el millor vers de la història  –i si saps que és adoptada, encara més. Però no és només la veu. És també la presència i l’encís d’una persona que és capaç que tractar allò només pensat i sentit com a part activa de l’experiència viscuda, i fer-t’ho viure a tu, el diumenge del Primavera.
Núria Curran

PrimaveraDissabte2 photo primaveraDissabte2_zps32af358f.jpg

Fotografies: Primavera Sound 2014 (Xarlene) / Primavera Sound (Xarlene) / Primavera Sound 2014 (Dani Cantó) 

Anuncios

Acerca de glory

Cul inquiet, historiadora de l'art, melòmana, viatgera, glorypedia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: