AMEN DUNES, MÉS CAP NO ÉS MENYS LISÈRGIA

Tornem a tenir Damon McMahon a Barcelona, presentant el seu darrer disc com a Amen Dunes, “Through Donkey Jaw” (Sacred Bones, 2011), al Miscelanea. Tot i que ja fa un temps que l’àlbum va sortir, fa gairebé quatre anys de la seva darrera visita, una darrera visita que el va portar per aquí amb Prince Rama quan va treure “DIA” (Locust, 2009). Sembla que ve sense banda aquest cop, però tant és perquè si alguna central té aquest disc és la veu, que s’acompanya de reverberacions de guitarra i una base rítmica molt subtil.

McMahon va començar el projecte en solitari Amen Dunes el 2006 a Nova York, va gravar cassettes sense cap intenció de vendre’ls o fer-ne res d’especial. Després va anar a viure a la Xina uns anys i allà la seva activitat musical es va aturar casi completament. La seva tornada als Estats Units coincideix amb la publicació de “DIA” i la formació del grup al voltant d’Amen Dunes. Des de llavors ha publicat un EP amb cançons composades durant l’etapa xinesa, titulat “Murder Dull Mind” (Sacred Bones, 2010) i que presentava per Europa quan va venir el darrer cop.

No es pot dir que “Through Donkey Jaw” sigui diferent dels anteriors treballs, tot i que sí s’hi aprecia una diferència de so, un gir una mica més fosc i difós que ja s’anunciava amb la cançó “Night Driver Sunriser” de l’EP, per exemple. “Baba Yaga“, el tema que obre aquest darrer disc, és un tema hipnòtic, una mena d’oració casi tribal que no se sap ben bé cap a on porta però que és capaç de concentrar tota la nostra atenció i no deixar-la anar, com a mínim, fins a “Jill“, una interrupció sorollosa gairebé a la meitat del disc que fa que no ens distraiem, que no ens perdem de cap manera en divagacions oníriques particulars. Tot seguit ens torna a atrapar en aquesta psicodèlia lenta i arrossegada que recorda inevitablement la Velvet Underground i Skip Spence, una psicodèlia introspectiva que també té un punt deSyd Barrett amb més reverb i de The West Coast Pop Art Experimental Band però molt més lent, més dilatat en l’espai i en el temps, menys compacte. Si l’EP pot semblar més brut, més espontani, “Through Donkey Jaw” és un disc més pensat, però no per això menys lisèrgic.

 

http://avivaveu.com/noticies/amen-dunes-mes-cap-no-es-menys-lisergia

 

Anuncios

Acerca de glory

Cul inquiet, historiadora de l'art, melòmana, viatgera, glorypedia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: