There’s a party in my head and no one is invited (Rock en Seine 2013)

Rock en Seine és un festival que se celebra a l’oest de París, al Domaine National de Saint-Cloud, en uns jardins dissenyats per André Le Nôtre (el mateix que va dissenyar els jardins de Versailles), des de 2003. Parlem, doncs, d’un festival a l’aire lliure, amb quatre escenaris i de tres dies de durada al qual hi assisteixen més de 100.000 persones. És un festival de pop-rock indie, on es barregen els hypes de l’any (Savages, Is Tropical, DIIV) i grups francesos (La Femme) amb grups més mainstream (Franz Ferdinand, Belle & Sebastian…) i on es despengen cada any amb coses com System Of A Down (el cas d’aquesta edició) i similars. En la línea dels festivals europeus, els concerts comencen d’hora i acaben al voltant de mitjanit i, tot i tenir càmping, es pot tornar a casa en metro perquè quan s’acaba, s’acaba.

ROCKENSEINE 013 > 4x3-BAT.indd

Estant a París de vacances em va semblar bona idea anar al festival un dels dies, el divendres concretament. El cartell d’aquell dia incloia Belle & Sebastian, Tame Impala, The Pastels, DIIV, Kendrick Lamar, Daughter, Alt-J, Franz Ferdinand i !!!, entre d’altres. D’entrada em va sorprendre la disposició dels escenaris, més aviat em va fer pensar, només entrar, que no podria veure tot el que volia. No és que estiguessin uns lluny dels altres, el recinte tampoc és tan gran, però no semblava haver-hi cap camí o recorregut marcat sinó que més aviat hi havia gent asseguda a la gespa per tot arreu, la qual cosa convida a perdre’s a la mínima. Comptant el temps que es perd anant al lavabo i fent cua per a demanar beguda, vaig decidir no arriscar-me i quedar-me tota la tarda a l’escenari gran i no aventurar-me a perdre de vista els meus amics. Al final, clar, vaig veure poques coses, però he de dir que ja anava en un plan tranquil i festiu, sense intenció de descobrir res de nou.

Quan vam entrar estaven ja tocant Belle & Sebastian, fent un setlist amb clàssics com La Pastie de la Bourgeoisie, The Boy With The Arab Strap, Judy Is A Disclap, I Want The World To Stop i The State That I Am In, invasió de fans a l’escenari i Stuart Murdoch amb un barret. Belle & Sebastian sempre ho fan bé i no cal ser gaire fan per a veure-ho. No sé perquè els van fer tocar a les cinc de la tarda amb aquell sol inclement, però s’ha de dir que aquesta és una molt bona manera de començar una tarda de festival. Jo, de fet, estava allà bàsicament per tornar a veure Tame Impala, a qui havia vist feia poc al Primavera Sound en unes condicions que no eren pas les millors: molt lluny perquè hi havia molta gent i sentint les converses del grup d’anglesos borratxos que tenia al costat esquitxant-me els turmells de la cervesa que anava caient dels seus gots. En realitat tinc molt poca cosa a dir: són molt bons. No m’encanten els visuals que es gasten en concert, però sí que m’agrada la resta. No em va agradar que no toquessin Alter Ego, però també és cert que una hora dóna pel que dóna i, francament, el setlist estava ben triat (si pensem que estan, sobre tot, presentant el seu darrer disc, Loonerism) i va deixar en evidència a tots aquells que van marxar després d’Elephant. Un moment maco va ser quan li van cantar el “Happy Birthday” a un dels seus tècnics i quan van fer una versió de l’Are You A Hypnotist?? dels Flaming Lips.

Després d’això ja m’era tot bastant igual i entre una cosa i una altra vaig acabar deixant passar el temps fins que va començar Franz Ferdinand. Sí, em vaig perdre The Pastels i no vaig poder veure DIIV perquè van cancel·lar en el darrer moment, però ja he dit que no era un festival on fer grans descobriments i sí una ocasió per estar assegut a l’encara present gespa (ja sabem com va això i, a més, els següents dos dies va ploure força) amb els amics una estona. De Franz Ferdinand tampoc puc dir res de nou: segueixo sense haver escoltat els seus discos posteriors als dos primers i ells ho saben, així que s’estalvien tocar res més que hits dels inicis, la cançó nova i els singles de la resta de la seva trajectòria. L’Alex Kapranos és un frontman que sap animar el públic i la banda toca sempre bé, els seus shows sempre són el que han de ser i no pot no agradar-te. De camí cap a un dels escenaris petits, on volíem veure !!! i el senyor dels pantalons curtets (o calçotets, ara dubto), vam parar una estona a veure el rapero Kendrick Lamar. Sempre m’agrada veure concerts de rap i hip hop perquè tenen aquesta cosa espectacular que engresca sí o sí, amb un punt d’espectacularitat que es compensa amb la seriositat dels gestos del cantant de torn. De !!! (llegeixi’s Chk Chk Chk) mai he sigut gaire fan, però sempre és divertit veure com algú s’ho passa molt bé ballant exageradament a l’escenari i aquest tipus de música convida molt a deixar-se d’històries.

No m’atreveixo a fer una valoració final del meu pas pel Rock en Seine perquè només vaig anar un dia i ja ha quedat clar en quin plan anava, però anar a festivals europeus sempre dóna perspectiva per a reflexionar sobre la sort que tenim aquí en aquest aspecte. El Rock en Seine no és un festival de melòmans, té un públic bastant jove i amb ganes de festa, tot i que acaba molt d’hora, però l’entorn és agradable i la programació està prou bé. Beure és una mica car, però ja va així això a París, i els abonaments o les entrades de dia tenen un preu relativament baix (105 i 49 euros, respectivament).

Anuncios

Acerca de glory

Cul inquiet, historiadora de l'art, melòmana, viatgera, glorypedia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: