VAIG ANAR A L’ATP CURATED BY DEERHUNTER

L’ATP és un dels millors festivals de música que hi ha. Com sabeu, All Tomorrow’s Parties és una promotora de concerts que realitza diferents festivals al llarg de l’any i en diferents localitzacions, la característica principal dels quals és que cada edició té un grup convidat (a vegades un personatge conegut de fora del món de la música) que s’ocupa de la programació. Cada un dels festivals ATP esdevé així una mena de mixtape feta per un grup, amb un cartell on hi entren tant grups del moment, com velles glòries o bandes que només coneixen els curators en qüestió. L’altre tret distintiu dels festivals ATP, com a mínim dels que se celebren al Regne Unit, és que tant músics com públic estan allotjats en un mateix recinte, una ciutat de vacances amb apartaments, restaurants, piscina i saló recreatiu a Camber Sands (East Sussex). Així descrit, sembla que parlem de les perfectes vacances del melòman.

DSC_0357

El passat juny Deerhunter van programar l’últim cap de setmana d’estiu al resort de vacances Pontins. Amb el títol End of an Era, a Camber Sands mateix, se celebraran el proper novembre les dues darreres edicions de festivals de cap de setmana en holiday camps, comissariades per Loop i pel Primavera Sound, respectivament, i després ATP es dedicarà a organitzar festivals i concerts en altres formats. Jo vaig assistir a l’edició de Deerhunter amb dos amics a qui vaig poder convèncer de que m’acompanyessin en aquesta aventura de fan post-adolescent. Perquè, no ens enganyem, s’havia de ser molt fan de Deerhunter i confiar molt en el seu criteri a l’hora de convidar grups per a que sortís a compte la despesa econòmica. Tot i que l’atracció principal per a molts devia ser el concert diari de Deerhunter, cada nit tocant un disc diferent –Cryptograms, Microcastle i Halcyon Digest, respectivament; també hi havia llegendes com Blue Orchids, separats des de 1995 i reformats a finals de 2012, o novetats com la Verity Susman (d’Electrelane) presentant el seu projecte musical unisex i analògico-mecànic.

ATP+curated+by+Deerhunter+deerhunter

En el cartell del festival es distingeixen clarament dues línies de programació. Per una banda, hi ha els grups i músics que han exercit una influència en Deerhunter o dels què els membres de Deerhunter en són fans. En aquesta línia hi havia The Breeders (també tocant el Last Splash com al Primavera Sound un mes abans), Blues Control & Laraaji, Tom Tom Club, Robyn Hitchcock, Steve Reich, Kim Gordon, Ikue Mori i Bill Nace, Loonie Holly o Michael Hurley. L’altre eix de la programació es composava de grups amb els que Deerhunter com a banda té relació (perquè són amics de tota la vida o perquè s’han fet amics a força de tocar junts i coincidir en festivals), i aquí hi cabien Panda Bear i Avey Tare (d’Animal Collective), Laetitia Sadier (per bé que en Bradford i els seus es declaren sempre que poden ultrafans de Stereolab), Hollow Stars (el grup del nou guitarrista de Deerhunter), The B-53s (banda tribut dels B-52s integrada pel nou baixista de Deerhunter), Dan Deacon, No Age i, evidentment, Black Lips.

Dit això es pot pensar que com a festival, l’ATP de Deerhunter era ideal. Va tenir moltes coses bones, com que el dia que Deerhunter tocaven el Cryptograms (que ja era una cosa molt especial perquè hi ha cançons d’aquest disc que no toquen mai de la vida en directe) toquessin també, en el bis, tot el Fluorescent Grey EP. O que el Jared Swilley estigui sempre tan i tan bo, que mai hi hagués cua als lavabos, Bradford Cox i Lockett Pundt amb la meitat dels Tom Tom Club i de Talking Heads fent un concert-jam session sota el nom TBA o la conferència d’Eric Isaacson, de Mississippi Records, amb posterior col·loqui al voltant del tema de la recuperació del folk (americà, en el seu cas) d’una forma no acadèmica ni amb un interès etnològic, sinó més com una apropiació hipster d’una herència que es mira de forma nostàlgica i caòtica. Però clar, també va tenir les seves coses dolentes, algunes iguals que en tots els festivals, com ara el munt d’anglesos borratxos fent el hooligan de mala manera, i d’altres diferents, com que fes fred, que el poble no tingués de res, que els segurates fossin bastant antipàtics amb la gent que feia el burro en els concerts, que hi hagués una ratio d’una tia per cada deu tios o que – i això només és una sospita- hi hagués una competició secreta per veure qui era més fan de Deerhunter.

1053049_10151677705449890_1676094554_o

Jo, sense cap vergonya, em declaro molt fan de Deerhunter i de tot el que faci el Bradford Cox. I imagino que gran part del públic d’aquest ATP estava allà per la mateixa raó. Ara bé, jo no esperava trobar-m’hi fans histèrics com els que té la Lady Gaga o els que tenien, en el seu moment, els Backstreet Boys. I sí, n’hi havia d’aquests i eren molt molestos per dos raons. La primera és que no deixaven que ningú veiés el concert (el concert de Deerhunter, únicament) tranquil. M’entendreu quan dic que un concert de Deerhunter no és pas un lloc per a muntar un pogo, fotre empentes, aixecar els punys o cridar com un bèstia i entendreu la meva sorpresa quan això passava. No el primer dia, perquè Cryptograms no és, definitivament, un disc per a fer això, però sembla que Microcastle o Halcyon Digest sí que ho són. Bé, els altres dos dies vaig haver de veure el concert des de més lluny, tot desenvolupant la meva teoria del fan de naturalesa protestant, aquell que ho viu per dins i sense que es noti per fora, perquè ni crida, ni es desmaia ni fa coses que puguin causar un sentiment de vergonya aliena al seu voltant.

L’altra raó era que aquests fans -que tampoc eren tants en proporció a la resta de públic, s’ha de dir, però com sempre, aquests són els que més soroll fan- realment només estaven allà per aquests tres concerts. I potser pel d’Atlas Sound el primer dia, ja no ho sé, però per res més. A l’ATP hi ha poca gent, hi ha només dos escenaris i els concerts no se solapen, així que si un vol, pot veure tots els grups que hi toquen. Sorprenentment, en molts dels concerts hi havia molt poc públic, mentre que els apartaments i els espais de gespa estaven sempre plens de gent fent botellón o fins i tot festes. Crec que si algú ha desenvolupat aquesta admiració pel senyor Cox és, en part, per totes les coses que fa a banda de Deerhunter, que no són poques. El Bradford és un personatge extremadament curiós i actiu, fa música i mixtapes com xurros, parla moltíssim -d’allò que li agrada, d’allò que detesta; és molt accessible, a més, a través del seu blog, de twitter o d’instagram. En fi, que assistir a l’ATP tenia un component important de devoció cap a ell i cap al seu criteri -perquè era el seu: tots els grups li agraïen a ell, i no a Deerhunter, la invitació a tocar i, si algú havia de sortir a fer una col·laboració, aquest era ell i no pas el Moses Archuleta o qualsevol dels altres.

Estant allà, mig de colònies – mig de retir espiritual i reflexiu, pensava que a mi, si jo fos el Bradford, em molestaria veure que tinc uns fans d’aquest tipus. Clar, com a fan m’agrado més jo mateixa i els que són com jo, que tampoc són pocs. Però després em vaig adonar que a ell, per bé que segur que se’n adona de tot això, ja li està bé perquè, total, ell sempre diu que tot el que vol a la vida és fer música, aquesta és la seva obsessió i la resta li és igual. I ell és perfectament conscient de que genera aquest fanatisme i fins i tot ho potencia, deixant-se veure entre el públic, fent crowdsurfing, fent-se fotos amb tothom que li demana (jo inclosa) o xerrant molt durant els concerts i sempre que té ocasió. Ja ho vaig escriure en un altre lloc que, en el fons, aquest ATP era un homenatge a Bradford Cox. Que “Monomania” com a títol de disc és un nom molt pensat i molt adient per a aquest moment de la vida del Bradford i que acabar la seva darrera actuació a l’ATP com ho van fer -tocant “Monomania” en el bis, per tancar, i fent-la durar més del doble que en el disc, amb el Bradford tirat per l’escenari, amb un vestit i una perruca, cridant molt fort- no fa més que deixar-ho ben clar.

1008335_10151677702564890_679495973_o*fotografies meves o de Xavier Sorribas

Anuncios

Acerca de glory

Cul inquiet, historiadora de l'art, melòmana, viatgera, glorypedia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: