NINOTS DE CARN. UNA CONVERSA [Glòria Guirao i Pol Serrahima]

El 23 de desembre van tocar a Barcelona els Meat Puppets, que tornaran a la ciutat pel Primavera Sound. Aquesta és la crònica d’aquell concert feta amb inexcusable retard, després que la seva confirmació pel cartell del festival els posés de nou de [mínima] actualitat i ens recordés els nostres deutes. És una crònica feta a quatre mans: les del Pol, fan devot d’algun dels discos dels Meat Puppets, i les de la Glòria, una de les seves adversàries furibundes, que es va deixar convéncer per venir qui sap com. Pel Pol, es tracta d’un d’aquells grups que, si fos el primer cop que vénen, justificarien pagar una entrada sencera (o d’un dia) al Primavera Sound. Per la Glòria, no justifiquen més que gestos de sincer disgust davant dels seus irresponsables solos de hard rock o els seus descarats (per ella, ofensius) ritmes de country.

Meat Puppets no són un grup que posaries per lligar amb noies barcelonines, no. Són inevitablement vulgars i involuntàriament rudes. No eren nois de ciutat que volien cridar davant d’un micròfon, sinó dos germans desarrelats i seminòmades d’Arizona la mare dels quals va tenir sis marits abans que ells arribessin a la vintena. Per ells,Deep Purple eren una influència tan respectable com els Ramones, i no hi havia contradicció entre ser company de segell de Hüsker Dü i celebrar casposos èxits country taral·lejats arreu de la més conservadora Texas. I no, oh irònics lectors, no eren com nosaltres, que fem aquestes coses ad maiorem gloriam de la post-modernitat. Ells no hi veien cap contradicció entre termes tan allunyats i, segurament per això, la seva carrera és irregular i té moments molt difícils de defensar alternats amb d’altres d’immensos.

Suposem que una mica per tot això, el seu retorn, l’any 2009, no va ser saludat per grans escarafalls com els que es van fer, per exemple, per rebre companys de generació com Guided by Voices. Però en arribar al Sidecar ens trobem que, home, hi ha força gent. El Sidecar no és enorme, és clar, però sí, es nota que els presents tenen ganes de veure’ls, tothom hi és des de molt d’hora i hi ha molta gent que ha vingut sola. Ens enfrontem, això sí, a un públic majoritàriament masculí i nascut durant els setanta i primers vuitanta, un ambient força testosterònic que encaixa amb les nostres expectatives.

“Ostres tu, sembla que acabin de tornar de fer una barbacoa en un merendero de Collserola”. Els germans Kirkwood apareixen sobre l’escenari amb samarreta de propaganda d’una marca de cervesa -en Curt (guitarra, veu)- i camisa descolorida i arremangada -en Cris (baix). Podríem dir que són uns rednecks, però preferim inventar l’expressió “ser un barbacoes”. El bateria té una pinta bastant desmillorada, segurament fruit d’una vida de rock’n’roll i excessos, però també sembla bastant content. Un quart integrant del grup, a la guitarra, sembla molt més jove que nosaltres, “deu ser el fill del cantant, té la mateixa cara”. Ho era, ho vam saber avançat el concert, quan el xaval es va desmelenar i el pare va fer un somriure orgullós i el va presentar a l’audiència.

Comencen fort, amb “Lake of Fire”, “Oh me”, “Plateau” (cançó versionada per Nirvana) i “I’m a Mindless Idiot”, tot temes del “Meat Puppets II” (1984), segon i indiscutiblement millor disc de la banda, probablement el millor també del gènere del cow punk. Al Pol no li agrada Nirvana, però ha de reconéixer que en Kurt tenia bon gust. El públic està animat, fa molt calor i els Meat Puppets suen de valent. El repàs als seus èxits continua amb “Confusion Fog” (“Mirage”, 1987), “Maiden’s Milk” i “Up on the Sun”, del seu disc del 85 o la versió dels Beach Boys, “Sloop John B”. A banda de hits com “Lost”, “Seal Whales” o “Open Wide”, la Glòria s’emociona amb la versió que fan del “Hey Baby ¿Qué Pasó?” delsTexas Tornados, perquè li recorda inevitablement a “Walker, Ranger de Texas” (era la cançó que feien servir a la tele per a anunciar la sèrie) i se li escapa el riure.

Sortim del concert satisfets, la Glòria perquè li ha agradat més del que s’esperava i el Pol perquè ja tenia ganes de veure un concert així. Uns amics que ens trobem a fora no pensen el mateix. “Com a mínim no han fet pena”, diuen. Home, per a ser la segona reunió del grup i ja amb aquestes edats, a nosaltres ens ha semblat que aprovaven amb nota. Coses pitjors hem vist. Cosa d’un mes després anuncien la seva participació en el proper Primavera Sound, aquest maig, cosa que ens agafa completament per sorpresa. Hagués estat més maco que el primer concert de Meat Puppets a casa nostra fos al festival? No n’estem segurs. D’una banda, les expectatives que es posen en un concert en una sala petita són unes altres, més elevades potser, i és probable que el grup t’acabi decebent, com els va passar als nostres amics al desembre. Ara bé, si el concert a la sala ja ens va agradar molt, és convenient que els tornem a veure al maig, sabent com són els concerts d’aquest tipus -per l’ambient, pel públic, per la duració i la capacitat d’improvització- en un festival? Hi ha temps per a pensar-ho, però si no vau anar a veure’ls al Sidecar, us recomanem vivament que aneu al seu concert al Primavera Sound.

Escrit per Glòria Guirao i Pol Seharrima
Anuncios

Acerca de glory

Cul inquiet, historiadora de l'art, melòmana, viatgera, glorypedia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: