THE SOFT PACK A LA [2] (13.II.2013)

L’últim cop (i primer, de fet) que havia vist The Soft Pack en directe va ser l’any 2009, al Primavera Sound. Aleshores no els coneixia gaire i em van agradar molt, el disc homònim que van treure el 2010 es va convertir en un d’aquells que escoltes en bucle i “Answer to Yourself”, una d’aquelles cançons per posar a totes les festes. La recepta era ben fàcil: so garage, lletres tontes, tornades enganxoses i, en general, poques pretensions. No són un grup genial però tampoc ningú no els demanava més, i això també està bé. Val a dir, però, que el darrer i més recent disc, “Strapped” (Mexican Summer, 2012), és una altra cosa. Ja ho deien ells mateixos que havien volgut canviar d’estil i deslligar-se de totes les etiquetes que se’ls hi havia aplicat fins ara. Que havien escoltat molt de Morrissey -jo diria que també molt de Deerhunter, entre d’altres coses- i que això es notava en el seu nou so. El resultat, a mi, m’agrada menys i no perquè no m’agradin Morrissey o Deerhunter, no, sinó perquè no m’agraden el canvi pel canvi ni els canvis que només suposen afegir instruments i capes de so. Això és el que han fet The Soft Pack a “Strapped”: posar-hi un saxo i un teclat, molt de reverb i de veu passada pel sintetitzador.

Igualment, en aquesta darrera visita a Barcelona em venia molt de gust veure’ls i esbrinar com s’aplicaven aquests canvis a l’escenari. El concert no em va agradar gaire, ja ho dic ara, i no només pel saxo. Els nois de San Diego devien estar cansats o farts de la gira i ho van fer notar des del primer minut, no tenien cap ganes de tocar ni de fer veure que estaven molt contents de la nostra presència, així que podem dir que va ser un concert de tràmit. Érem pocs, sí, però això no dóna dret a despreciar un públic que, al cap i a la fi, havien anat a veure’ls. Van obrir amb “Saratoga”, potser la millor cançó del disc nou, tot i el que ja he dit més amunt, després van fer una versió molt lenta de “Extinction” (del “The Muslims”, 2009), va semblar que s’animaven amb “Pull Out” i, a partir d’aquí, perduda tota esperança, van anar alternant cançons de “Strapped” i de “The Soft Pack” (2010) amb més o menys gràcia, fins i tot imitant -o assemblant-se per accident- a l’Ariel Pink en algun dels temes (“Head on Ice”) i tocant, ben al final, el seu hit indiscutible (“Answer to Yourself”). Una llàstima, la veritat, perquè no van començar del tot malament i ningú va entendre com, de sobte, l’ambient es va enrarir i, al final, ni tan sols es va demanar un bis i la música que anunciava que s’havia acabat el concert va començar a sonar tan bon punt en Matt Lamkin va dir good night. Aquestes són les coses que fan que un grup caigui malament d’un dia per l’altre i, francament, no sé fins a quin punt un grup que està bé però que tampoc es la salvació del rock’n’roll es pot permetre aquest tipus d’actitud.

http://www.avivaveu.com/bloc/the-soft-pack-a-la-13-ii-2013

Anuncios

Acerca de glory

Cul inquiet, historiadora de l'art, melòmana, viatgera, glorypedia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: