TOCOTRONIC: NO SOM A SEATTLE, DIRK

Però com si hi haguéssim estat. Tocotronic són el grup grunge-pop alemany de referència, i dic grunge-pop perquè sense el “pop” algú molt alternatiu es podria emprenyar. Tocotronic van ser en algun moment l’indie més indie de la Hamburger Schule, juntament amb bandes com Blumfeld o Die Sterne, i després van tenir tant d’èxit que ara omplen estadis. M’agrada pensar que, en tant que grup generacional, per als postadolescents alemanys són més l’equivalent de Los Planetas que d’El Canto del Loco a casa nostra, però aquestes coses són molt difícils de saber.

L’escenari en què apareix Tocotronic és Hamburg, mitjans dels 90. Dos hamburguesos que tenien un grup de nom Meine Eltern (“els meus pares”) coneixen al Dirk, el guapo incomprès vingut de Freiburg per coses dels estudis, i els tres s’ajunten per a fer un nou grup de música al qual posaran un nom inspirat en una consola japonesa. Són alternatius, escolten música americana, fan com que no es preocupen per la pinta que fan. Són indies. Es fan ràpidament coneguts entre l’underground d’Hamburg amb cançons ràpides, de quatre acords tocats de qualsevol manera i so marranot, amb lletres més aviat estúpides que podrien ser ben bé eslògans publicitaris de qualsevol producte amb un target jove i “alternatiu”, però també amb temes shoegaze per escoltar quan un està més aviat tristot i té ganes de fer-se el profund.

Digital ist besser” (L’age d’or, 1995) és el primer disc de Tocotronic, i té trossos de temes com “Meine Freundin und ihr Freund” (primer single del grup sobre “la meva amiga i el seu nòvio”), “Samstag ist Selbstmord” (“el dissabte és un suicidi”, sobre el mal invent que és el cap de setmana i com odiem el Backgamon, el cafè amb pastes i la gent que és sòcia d’un club esportiu) i “Ich möchte Teil einer Jugendbewegung sein” (“vull formar part d’un moviment juvenil“).

Molt poc després treuen el segon disc (“Nach der verlorenen Zeit“, L’age d’or, 1995) i ja aleshores s’han fet tot un nom i una imatge ben reconeixible: jaquetes de xandall Adidas, pantalons de pinces, clenxa al costat i fotos de promoció d’estètica pre-Instagram. Amb el seu tercer disc (“Wir kommen um uns zu beschweren” –”venim a queixar-nos”-, L’age d’or, 1996) entren en la part alta de les llistes de vendes alemanyes i guanyen fins i tot algun premi del canal Viva, l’equivalent a Alemanya dels 40 Principales. A partir de llavors es comença a notar un lleuger canvi d’estil, amb la introducció d’alguns sons electrònics (soroll de Game Boy i una mica de sintetitzador, no pas quelcom com allò que els va passar a Franz Ferdinand amb el seu tercer disc) i, sobretot, amb lletres que comencen a allunyar-se de la temàtica juvenil, deprimida i en certa manera també contestatària.

El quart disc de Tocotronic és encara molt proper a allò que feien al principi i amb què es van fer famosos, agafant tocs de Pavement, Mutter (un altre grup alemany que s’ha d’escoltar, algo així com els germans grans i rockers de Tocotronic), Nirvana, Sonic Youth i The Fall i transformant-ho tot en una música de ciutat portuària on sempre plou i fa vent (ells parlen d’Hamburg com del paisatge més avorrit del món). És el “K.O.O.K” (1999) quan es nota que Tocotronic ja no són uns xavals, que tenen altres preocupacions més enllà de si la noia que m’agrada no em fa cas, si ja no m’ajunto amb els amics del cole o si aquest any se m’ha fet molt llarg perquè la uni és un pal i a Hamburg fa sempre mal temps. “K.O.O.K” és un disc més reflexiu, amb unes lletres més serioses –o profundes, si voleu- i que, a més, també sóna més net, tot i que encara hi ha concessions al soroll com la genial “Jackpot”, coneguda per tots nosaltres a través de la remescla de Kompakt K.O. que Sideral punxava al Nitsa i que va incloure a “Darkhouz & Popotronic” (Satélite K, 2001).

D’aquí ja passem als darrers discos, on sembla que Tocotronic s’acosti perillosament a l’stadium rock, a ser una mena d’U2, amb preocupacions medioambientals i artístiques (el sr. Dirk von Lowtzow, el cantant, és un dels editors-col·laboradors de la revista d’art Texte zur Kunst i, de tant en tant, el grup deixa anar algunes perles d’implicació política pel Facebook). Amb això no vull dir que s’hagin tornat dolents –”Aber hier leben, nein danke”, del 8è àlbum “Pure Vernunf darf niemals siegen” (2005) em sembla un gran tema, però sí que fa una mica de pena veure com el grup que t’agrada es fa gran i comença a fer música que li podria agradar als teus pares o a tu mateix quan acceptis que et fas gran i que ja no pots anar pel món amb aquestes pintes.

No us penseu pas que aquesta reflexió sobre Tocotronic és gratuïta –sí, sí que en sóc fan, però no és només per això. Ve motivada per la gira que fan aquest estiu tocant per alguns festivals alemanys, com ara el Dockville Hamburg (del qual tindreu una crònica ben aviat), el Bootboohook de Hannover o el Berlin Festival, perquè aquest any han reeditat en vinil el seu primer disc i pel disc que acaben de gravar i que tenen previst treure cap a la tardor. Ve també motivada pel fet de ser un grup conegut arreu tot i cantar en una llengua que no és l’anglès i que és poc popular.

Tot i cantar en alemany, Tocotronic han fet gires per tota Europa i pels Estats Units, fins i tot van venir al Primavera Sound el 2003 (no insistirem en el fet que molta de la gent que els coneix a casa nostra ho fa gràcies a en Sideral). Amb això vull dir que, en comptes de donar tanta importància a l’afer Bianciotto i a discutir si els grups catalans haurien de tocar més d’hora o més tard al Primavera Sound pel sol fet de ser d’on són, ens hauríem d’alegrar de poder comprovar com la feina ben feta és reconeguda arreu, com mostren els articles de la Pitchfork i d’Impose Magazine que s’han publicat recentment i que parlen sobre la nostra escena local encapçalada per grups com Furguson, Mujeres, Beach Beach, Pegasvs o tots els altres que giren al voltant de Famèlic, La Castanya i demés iniciatives honestes que es preocupen més per la música i per passar-s’ho bé que no pas de convertir-ho tot en una qüestió política de representativitat nacional que no pot portar enlloc. I, ara si, let there be rock.

http://www.avivaveu.com/bloc/tocotronic-no-som-a-seattle-dirk

Anuncios

Acerca de glory

Cul inquiet, historiadora de l'art, melòmana, viatgera, glorypedia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: